SOSPIRS DE LA NIT
I la lluna ens mirà
eclipsada
eren els ulls de la
nit i el mati,
eren jugades d'amor,
de mirades,
eren sospirs que es
perderen al llit.
I, de sobte, l'alè
s'escapava
i em deixava la vida
al carrer,
que he de fer quan
tot s'enlaira
quan el que ens
prometen mai hi és?
Busquem a l'idíl·lic
l'esperança,
busquem en el fem un
recolzament,
busquem la calfor de
l'enyorança,
l'enyorança de tot
el que no hi és.
Però en una espurna
de força,
et trobes valent,
coratjós,
et trobes sincer en
la farsa
i encens la flama
del meu cor.
I la lluna ens mira
eclipsada,
de nou, a la
escalfor del meu cos,
i fem gelar les
mirades,
d'aquells que no
entenen d'amor.
OLGA RIBELLES
